Sèquia Comuna de l'Énova

Text principal pres del llibre: Soler, Abel: “L’Énova: geografia, història i patrimoni” (Ajuntament d’Énova, 2019) amb algunes notes del número monogràfic de la revista La Bellota dedicat a la Sèquia Comuna de l’Énova: "Sequia vocata de Enova et de Castilione" (Associació Mitja Galta)

La extensió regada per la Séquia Comuna d’Énova, anomenada així perquè rega tot el pla d’Énova, arribà al seu màxim cap al 1918. Aleshores s’avaluà la superfície regada en 21.345 fanecades, repartides pels termes de Manuel, l’Énova, Rafelguaraf, La Pobla Llarga, Sant Joanet, Senyera i Castelló de la Ribera

Tota aquesta aigua procedeix de l’assut de la Torre d’en Lloris: el barratge mil·lenari que desvia l’aigua del riu Albaida per dins la Séquia Comuna. La canal discorre per la riba dreta del riu i travessa el riuet de Barxeta, d’on també arreplega l’aigua, si cal, per endinsar-se en terme de Manuel.

Abans d’arribar-hi, la séquia disposa de tres almenares de desaigüe que s’obrin per abocar aigua al riu quan circula per ella de cabal excessiu. La darrera d’aquestes, comportes obertes a torn, es l’Argue (un “argue” és el torn d’una almàssera de biga), que es localitza cap al final del carrer la Font (o Juan Moreno), a Manuel. Quan s’obri la comporta, el salt de l’aigua sobre gorg que forma el riu en aquella raconada dóna lloc a una bella postal.

Prop d’allí, la séquia comuna desvia una part important del seu cabal cap a l’esquerra (cap a ponent) a través de la séquia de la Parada, que proporciona aigua a les Foies de Manuel: la partida més privilegiada del reg, i potser la més antiga a regar-se en temps dels musulmans. En el partidor de la Parada, des d’època medieval, es distribueix setmanalment l’aigua de la séquia en dues tandes, sobirana (o de dalt) i jussana (o de baix), consagrades per una sentència del 4 d’abril de 1472.

La sèquia de Parada, quan no hi ha barra pren la que li ve, podent donar els sobrants a certes terres de les Salines o a les de Roseta. Però té el dret de fer barra quantes vegades ho necessite a partir del 24 de juny, des de dilluns quan ix el sol fins el dijous quan torna a eixir, però sempre amb la condició de no cedir-la a altres partides ni deixar-la anar avall

Poc després es torna a dividir la Comuna en dos braços, un d’ells, la sèquia del Terç, rega part del terme de Castelló amb la tercera part del cabal i les altres dos terceres parts continuen per davall de les cases de Manuel cap a la plaça i amb un gran gir cap a l’Ènova passant pels antics pobles de Faldeta, Torreta, l’Abat i Sanç. En aquest trajecte, pels albellons que es poden obrir i tancar, van eixint-li fins a 14 séquies més menudes, les de Manuel, Sant Joanet, la Pobla Llarga (Montflorit), les de Faldeta, les de Torreta, Jesuset, les de l’Abat, Vistabella i la de Berfull.

Adjuntos

Origen de la Sèquia Comuna de l'Énova

Informació extreta del número monogràfic de la revista La Bellota dedicat a la Sequia Comuna de l’Énova: "Sequia vocata de Enova et de Castilione" (Associació Mitja Galta)

Tots els indicis apunten a que la séquia tinga l’origen en l’època de dominació musulmana, encara que en algun moment s’ha volgut atribuir als recs valencians un origen romà. La gran diversitat de troballes de l’època romana pel territori de la séquia: la necròpoli de les Foies, el Castellet de Sanç, les pedres que hi ha incrustades al campanar de l’Ènova, les monedes romanes trobades i la proximitat amb la gran Saetabis Augusta, podrien fer pensar en aquesta hipòtesi romana.

Però el més probable sembla l’origen musulmà. Quan es reparteixen les terres conquerides als musulmans, ja es nomena un molí entre l’Ènova i Castelló, el que fa pensar que hi havia una séquia que li donava la força per moure les moles, i no pot ser altra que la séquia del Terç; i si ja existia aquesta séquia, existia la Comuna d’Ènova de la qual és una fillola. Hi ha també al Llibre del Repartiment molts apunts de terres d’Ènova que ja són de regadiu.

El que no podem datar amb precisió és a quin segle del domini musulmà pertany la séquia o el seu primer traçat. Abel Soler ha plantejat una hipòtesi suggeridora, situant l’origen de la séquia al segle VIII o IX, basant-se en les mesures de les terres fertilitzades per la séquia.

El document més antic que es conserva que anomena la séquia, és de 1325. També tenim un document de 1370 que alça acta d’una reunió a Ternils (ermita de Sant Roc a Cogullada) on es parla del sequiatge que han de pagar els beneficiaris de les séquies d’Algirós i d’Ènova. Els escorrims de la séquia d’Ènova, pel barranc de Barxeta, anaven fins a Carcaixent. I a partir del segle XV, ja són molts els documents que es conserven dels diversos plets que anaven sorgint entre els usuaris d’aquestes aigües.