Pont de Fusta

Informació extreta del llibre de Carme Sanchis Deusa: "Els ponts antics" (Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1993)

Al llarg del segle XIX n’hi ha una preocupació constant per poder salvar el riu Albaida en el camí entre Manuel i Xàtiva, i per tant, per la reconstrucció del pont quan romangué inservible a causa dels estralls de les revingudes. Aquest pont, que ja no existeix, el van substituir el 1902 per un altre superposat, del qual no en resten més que els pilars.

El pont de la Viuda o de Miralles, possiblement el van alçar el 1648. Tot i això, el document de 1842, conservat a l’Arxiu de la Diputació de València, que li atribueix aquesta data de construcció, no és molt taxatiu i l’assenyala com a probable.

Durant el segle XVIII el pont degué estar en bon ús i funcionament ja que n’hi ha referències, fins i tot una mica elogioses:

...el Puente del rio Albaida, con diferentes arcades de piedra picada...

A principis del segle XIX A. de Laborde també esmenta aquest pont:

El pont de la Viuda que hom troba a quatre llegües de València, porta un nom que excita la curiositat, i resulta difícil de retenir les llàgrimes en sentir la curiosa tradició de què és objecte (Laborde, 1808).

Però el 1815 les revingudes d’octubre li trencaren un pilar i dos arcs, i deixaren el camí interceptat. Per ordre oficial, el 1826 l’arquitecte Francisco Cuenca va fer visura, informe i plànol i pressupost per a la reparació, que va pujar a 6944 pesos. A fi de dur a terme la recomposició es van fer capítols i repartiments entre els pobles per governacions. Els anys següents l’estat del pont continuà suscitant l’interès de la Diputació, com ho demostra un expedient de 1834 que comença plantejant la reparació de la barana i acaba proposant la reedificació del pont.

Poc de temps va romandre en ús el pont després de la seua recomposició, perquè una altra forta revinguda el va deixar inservible una altra vegada el 1843, però ningú no va emprendre ja l’obra de reconstrucció, i les restes de l’antic pont quedaren soterrades pel nou que van alçar el 1902

Construcció del pont nou sobre el riu Albaida

Els antecedents, construcció i problemàtica annexa al règim de concessió de l’explotació del nou pont bastit, que substituí Miralles, es troben recollits en un voluminós expedient de l’Arxiu de la Diputació de València. Un dels documents, elaborat amb motiu d’un recurs presentat pels concessionaris del pont, fa una síntesi del procés previ a la construcció.

Quan el 1880 es va construir el tram de carretera provincial entre Manuel i Xàtiva (dins l’itinerari aleshores anomenat d’Alzira al Port de l’Olleria), no hi havia cap pont ni d’obra ni de cap classe per travessar el riu Albaida. Del pont de Miralles no en quedava més que un caramull de ruïnes pel riu en diversos punts. El pas es feia amb incomoditat a causa de la gran quantitat de reble acumulat, però no arribava a ser interceptat més que en clares ocasions.

Per això, la Diputació no havia arribat a projectar cap obra, tenint en compte que el caudal solia estar gairebé sempre eixut. Però aquest tram de carretera calia que passés dos rius, l’esmentat i el de Montesa o Canyoles, motiu pel qual hom va acordar l’estudi conjunt d’ambdós ponts, els respectius projectes dels quals foren transmesos el 1884 a la prefectura d’Obres Públiques per tal que n’emetés un informe. Aquest organisme, davant el fort temporal del 4 de novembre i l’augment de cabal de les aigües, retorna els projectes, ja que els considerava insuficients:

Aconsejando a la Diputación que tratándose de rios de avenidas torrenciales y de corta duración debería desistir de la idea de construir puentes que resultaran de coste extraordinario, sustituyendo con badenes o pasos provisionales que adaptan muy bien a esta clase de rios que carecen de caudal continuo.

La Diputació admeté aquest principi i acordà el 1887 l’estudi dels passos provisionals per als rius mancats de ponts que tinguen aquests condicions. Comptat i debatut, s’aprovà el projecte i es realitzaren les obres del gual per a passar el riu d’Albaida. El febrer de 1890 romangué establerta la comunicació.

L’alternativa del gual va mostrar-se tot d’una ineficaç, tal vegada per una modificació del regim ordinari del cabal del riu. Els anys anteriors al 1884 s’havia mantingut gairebé constant des de l’extraordinari inundació de l’esmentat any, en el qual sovintejaren les grans revingudes. Per això, en el decurs de quatre o sis anys, el regim ordinari de cabal no baixava en èpoques d’estiatge de 0,4 a 0,5 metres d’aigua, i arribava a assolir, d’octubre a maig, 0,7 i 0,9 mts.

Aquest fou el motiu pel qual diversos particulars construïren de la seua butxaca un pont de fusta amb suports de pedrimorter, aprofitant les restes del pont de la Viuda. Hi circulà gairebé tot el transit fins a octubre de 1899, quan una forta riuada enderrocà l’obra i es tallaren les comunicacions. Els mateixos particulars sol·licitaren a la Diputació una concessió per a bastir un pont definitiu sobre les restes dels anteriors, anunciada al Boletin Oficial de la Província de Valencia, el setembre de 1900.

El projecte d’obres de construcció del nou pont i també les tarifes d’explotació annexes a la concessió, els aprovà la Comissió Provincial en la sessió de l’11 d’abril de 1901. La construcció i l’explotació havien de ser dutes a terme sense subvenció dels fons provincials en un terme de setanta anys. De més a més, el concessionari s’obligava a canviar, durant el termini dels vint darrers anys, la fusta que formava l’armadura o part principal del pont per una estructura de ferro. L’obra restà enllestida i el pont obert al públic el febrer de 1902 i el seu cost va ser de 150.000 pessetes.

Es tractava d’un pont mixt amb una estructura en que es combinaven el ferro i la fusta i tenia 3 metres d’amplària, dimensió que la comissió que n’aprovà el projecte va considerar suficient, ja que si hagués estat major hauria implicat una versió mes forta. A més, la Diputació havia donat igual amplària al pont que alçava en les mateixes dates a Castelló de la Ribera. Amb pilars de llambordes i tallamars de pedra picada, el pont tenia vuit buits, sis de 15 m. i els extrems de 9,30 i 13,10 m. respectivament. Cadascun dels trams el formaven dues bigues de fusta armades per dues bieles de fosa i un tirant de ferro, que sostenien les biguetes de fusta sobre les quals anaven muntants, i al damunt un paviment de fusta per on passava el trànsit rodat sobre dues fuixes de palastre. Els passejos i la barana eren de fusta.

Aquest pont experimentà una modificació el 1910, en data anterior a la prevista per concessió. Va consistir bàsicament en la substitució dels trams, que passaren a ser, no mixtos, sinó totalment metàl·lics. D’aquest pont no en queden actualment més que els pilars.