Geografia, història i patrimoni

Alcaldes i alcaldesses de la democràcia

Escut de Manuel

L'escut que fa servir l'Ajuntament de Manuel té el següent blasonament:

Escut quarterat en creu. Al primer quarter, de gules, una creu d'or. Al segon, d'or, quatre pals de gules. Al tercer, d'argent, tres faixes de sable. Al quart, d'atzur, una estrella d'argent de vuit puntes acompanyada al peu de tres estrelles d'argent de sis puntes posades en faixa. Per timbre, una corona de baró

L'escut va ser aprovat pel Ple de l'Ajuntament en 1968 (30 de desembre) i després modificat lleugerament en el plenari del 18 de setembre de 1969. L'alcalde i cronista local Ricardo Ferrandis Martínez va presentar una moció, segons la qual, es modificava l'escut oficial per un altre de quarterat que reflectia millor la història del poble. Aquest escut però, no ha estat mai oficialitzat. No obstant això, és el que fa servir la corporació municipal des d'aleshores.

La creu fa referència al nom bíblic d'Emmanuel, que en hebreu significa «Déu és amb nosaltres». Els quatre pals al·ludeixen a la pertinença al Regne de València. També inclou les armes dels Tallada al tercer quarter. Finalment, l'últim quarter simbolitza la creació del municipi actual el 1836 mitjançant la unió dels pobles de Manuel, Faldeta, la Torreta i l'Abat.

L'escut anterior, aprovat mitjançant el Decret 1.206/1962, de 3 de maig, publicat al BOE núm. 131, d'1 de juny de 1962, i encara oficial, té el següent blasonament:

D'argent, tres faixes de sable. Per timbre, una corona de senyor. Es tracta de l'escut d'armes dels Tallada, antics senyors del poble i barons de Manuel des del 1517.

Sèquia Comuna de l'Énova

Text principal pres del llibre: Soler, Abel: “L’Énova: geografia, història i patrimoni” (Ajuntament d’Énova, 2019) amb algunes notes del número monogràfic de la revista La Bellota dedicat a la Sèquia Comuna de l’Énova: "Sequia vocata de Enova et de Castilione" (Associació Mitja Galta)

La extensió regada per la Séquia Comuna d’Énova, anomenada així perquè rega tot el pla d’Énova, arribà al seu màxim cap al 1918. Aleshores s’avaluà la superfície regada en 21.345 fanecades, repartides pels termes de Manuel, l’Énova, Rafelguaraf, La Pobla Llarga, Sant Joanet, Senyera i Castelló de la Ribera

Tota aquesta aigua procedeix de l’assut de la Torre d’en Lloris: el barratge mil·lenari que desvia l’aigua del riu Albaida per dins la Séquia Comuna. La canal discorre per la riba dreta del riu i travessa el riuet de Barxeta, d’on també arreplega l’aigua, si cal, per endinsar-se en terme de Manuel.

Abans d’arribar-hi, la séquia disposa de tres almenares de desaigüe que s’obrin per abocar aigua al riu quan circula per ella de cabal excessiu. La darrera d’aquestes, comportes obertes a torn, es l’Argue (un “argue” és el torn d’una almàssera de biga), que es localitza cap al final del carrer la Font (o Juan Moreno), a Manuel. Quan s’obri la comporta, el salt de l’aigua sobre gorg que forma el riu en aquella raconada dóna lloc a una bella postal.

Prop d’allí, la séquia comuna desvia una part important del seu cabal cap a l’esquerra (cap a ponent) a través de la séquia de la Parada, que proporciona aigua a les Foies de Manuel: la partida més privilegiada del reg, i potser la més antiga a regar-se en temps dels musulmans. En el partidor de la Parada, des d’època medieval, es distribueix setmanalment l’aigua de la séquia en dues tandes, sobirana (o de dalt) i jussana (o de baix), consagrades per una sentència del 4 d’abril de 1472.

La sèquia de Parada, quan no hi ha barra pren la que li ve, podent donar els sobrants a certes terres de les Salines o a les de Roseta. Però té el dret de fer barra quantes vegades ho necessite a partir del 24 de juny, des de dilluns quan ix el sol fins el dijous quan torna a eixir, però sempre amb la condició de no cedir-la a altres partides ni deixar-la anar avall

Poc després es torna a dividir la Comuna en dos braços, un d’ells, la sèquia del Terç, rega part del terme de Castelló amb la tercera part del cabal i les altres dos terceres parts continuen per davall de les cases de Manuel cap a la plaça i amb un gran gir cap a l’Ènova passant pels antics pobles de Faldeta, Torreta, l’Abat i Sanç. En aquest trajecte, pels albellons que es poden obrir i tancar, van eixint-li fins a 14 séquies més menudes, les de Manuel, Sant Joanet, la Pobla Llarga (Montflorit), les de Faldeta, les de Torreta, Jesuset, les de l’Abat, Vistabella i la de Berfull.

Origen de la Sèquia Comuna de l'Énova

Informació extreta del número monogràfic de la revista La Bellota dedicat a la Sequia Comuna de l’Énova: "Sequia vocata de Enova et de Castilione" (Associació Mitja Galta)

Tots els indicis apunten a que la séquia tinga l’origen en l’època de dominació musulmana, encara que en algun moment s’ha volgut atribuir als recs valencians un origen romà. La gran diversitat de troballes de l’època romana pel territori de la séquia: la necròpoli de les Foies, el Castellet de Sanç, les pedres que hi ha incrustades al campanar de l’Ènova, les monedes romanes trobades i la proximitat amb la gran Saetabis Augusta, podrien fer pensar en aquesta hipòtesi romana.

Però el més probable sembla l’origen musulmà. Quan es reparteixen les terres conquerides als musulmans, ja es nomena un molí entre l’Ènova i Castelló, el que fa pensar que hi havia una séquia que li donava la força per moure les moles, i no pot ser altra que la séquia del Terç; i si ja existia aquesta séquia, existia la Comuna d’Ènova de la qual és una fillola. Hi ha també al Llibre del Repartiment molts apunts de terres d’Ènova que ja són de regadiu.

El que no podem datar amb precisió és a quin segle del domini musulmà pertany la séquia o el seu primer traçat. Abel Soler ha plantejat una hipòtesi suggeridora, situant l’origen de la séquia al segle VIII o IX, basant-se en les mesures de les terres fertilitzades per la séquia.

El document més antic que es conserva que anomena la séquia, és de 1325. També tenim un document de 1370 que alça acta d’una reunió a Ternils (ermita de Sant Roc a Cogullada) on es parla del sequiatge que han de pagar els beneficiaris de les séquies d’Algirós i d’Ènova. Els escorrims de la séquia d’Ènova, pel barranc de Barxeta, anaven fins a Carcaixent. I a partir del segle XV, ja són molts els documents que es conserven dels diversos plets que anaven sorgint entre els usuaris d’aquestes aigües.

Pont de Fusta

Informació extreta del llibre de Carme Sanchis Deusa: "Els ponts antics" (Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1993)

Al llarg del segle XIX n’hi ha una preocupació constant per poder salvar el riu Albaida en el camí entre Manuel i Xàtiva, i per tant, per la reconstrucció del pont quan romangué inservible a causa dels estralls de les revingudes. Aquest pont, que ja no existeix, el van substituir el 1902 per un altre superposat, del qual no en resten més que els pilars.

El pont de la Viuda o de Miralles, possiblement el van alçar el 1648. Tot i això, el document de 1842, conservat a l’Arxiu de la Diputació de València, que li atribueix aquesta data de construcció, no és molt taxatiu i l’assenyala com a probable.

Durant el segle XVIII el pont degué estar en bon ús i funcionament ja que n’hi ha referències, fins i tot una mica elogioses:

...el Puente del rio Albaida, con diferentes arcades de piedra picada...

A principis del segle XIX A. de Laborde també esmenta aquest pont:

El pont de la Viuda que hom troba a quatre llegües de València, porta un nom que excita la curiositat, i resulta difícil de retenir les llàgrimes en sentir la curiosa tradició de què és objecte (Laborde, 1808).

Però el 1815 les revingudes d’octubre li trencaren un pilar i dos arcs, i deixaren el camí interceptat. Per ordre oficial, el 1826 l’arquitecte Francisco Cuenca va fer visura, informe i plànol i pressupost per a la reparació, que va pujar a 6944 pesos. A fi de dur a terme la recomposició es van fer capítols i repartiments entre els pobles per governacions. Els anys següents l’estat del pont continuà suscitant l’interès de la Diputació, com ho demostra un expedient de 1834 que comença plantejant la reparació de la barana i acaba proposant la reedificació del pont.

Poc de temps va romandre en ús el pont després de la seua recomposició, perquè una altra forta revinguda el va deixar inservible una altra vegada el 1843, però ningú no va emprendre ja l’obra de reconstrucció, i les restes de l’antic pont quedaren soterrades pel nou que van alçar el 1902

Construcció del pont nou sobre el riu Albaida

Els antecedents, construcció i problemàtica annexa al règim de concessió de l’explotació del nou pont bastit, que substituí Miralles, es troben recollits en un voluminós expedient de l’Arxiu de la Diputació de València. Un dels documents, elaborat amb motiu d’un recurs presentat pels concessionaris del pont, fa una síntesi del procés previ a la construcció.

Quan el 1880 es va construir el tram de carretera provincial entre Manuel i Xàtiva (dins l’itinerari aleshores anomenat d’Alzira al Port de l’Olleria), no hi havia cap pont ni d’obra ni de cap classe per travessar el riu Albaida. Del pont de Miralles no en quedava més que un caramull de ruïnes pel riu en diversos punts. El pas es feia amb incomoditat a causa de la gran quantitat de reble acumulat, però no arribava a ser interceptat més que en clares ocasions.

Per això, la Diputació no havia arribat a projectar cap obra, tenint en compte que el caudal solia estar gairebé sempre eixut. Però aquest tram de carretera calia que passés dos rius, l’esmentat i el de Montesa o Canyoles, motiu pel qual hom va acordar l’estudi conjunt d’ambdós ponts, els respectius projectes dels quals foren transmesos el 1884 a la prefectura d’Obres Públiques per tal que n’emetés un informe. Aquest organisme, davant el fort temporal del 4 de novembre i l’augment de cabal de les aigües, retorna els projectes, ja que els considerava insuficients:

Aconsejando a la Diputación que tratándose de rios de avenidas torrenciales y de corta duración debería desistir de la idea de construir puentes que resultaran de coste extraordinario, sustituyendo con badenes o pasos provisionales que adaptan muy bien a esta clase de rios que carecen de caudal continuo.

La Diputació admeté aquest principi i acordà el 1887 l’estudi dels passos provisionals per als rius mancats de ponts que tinguen aquests condicions. Comptat i debatut, s’aprovà el projecte i es realitzaren les obres del gual per a passar el riu d’Albaida. El febrer de 1890 romangué establerta la comunicació.

L’alternativa del gual va mostrar-se tot d’una ineficaç, tal vegada per una modificació del regim ordinari del cabal del riu. Els anys anteriors al 1884 s’havia mantingut gairebé constant des de l’extraordinari inundació de l’esmentat any, en el qual sovintejaren les grans revingudes. Per això, en el decurs de quatre o sis anys, el regim ordinari de cabal no baixava en èpoques d’estiatge de 0,4 a 0,5 metres d’aigua, i arribava a assolir, d’octubre a maig, 0,7 i 0,9 mts.

Aquest fou el motiu pel qual diversos particulars construïren de la seua butxaca un pont de fusta amb suports de pedrimorter, aprofitant les restes del pont de la Viuda. Hi circulà gairebé tot el transit fins a octubre de 1899, quan una forta riuada enderrocà l’obra i es tallaren les comunicacions. Els mateixos particulars sol·licitaren a la Diputació una concessió per a bastir un pont definitiu sobre les restes dels anteriors, anunciada al Boletin Oficial de la Província de Valencia, el setembre de 1900.

El projecte d’obres de construcció del nou pont i també les tarifes d’explotació annexes a la concessió, els aprovà la Comissió Provincial en la sessió de l’11 d’abril de 1901. La construcció i l’explotació havien de ser dutes a terme sense subvenció dels fons provincials en un terme de setanta anys. De més a més, el concessionari s’obligava a canviar, durant el termini dels vint darrers anys, la fusta que formava l’armadura o part principal del pont per una estructura de ferro. L’obra restà enllestida i el pont obert al públic el febrer de 1902 i el seu cost va ser de 150.000 pessetes.

Es tractava d’un pont mixt amb una estructura en que es combinaven el ferro i la fusta i tenia 3 metres d’amplària, dimensió que la comissió que n’aprovà el projecte va considerar suficient, ja que si hagués estat major hauria implicat una versió mes forta. A més, la Diputació havia donat igual amplària al pont que alçava en les mateixes dates a Castelló de la Ribera. Amb pilars de llambordes i tallamars de pedra picada, el pont tenia vuit buits, sis de 15 m. i els extrems de 9,30 i 13,10 m. respectivament. Cadascun dels trams el formaven dues bigues de fusta armades per dues bieles de fosa i un tirant de ferro, que sostenien les biguetes de fusta sobre les quals anaven muntants, i al damunt un paviment de fusta per on passava el trànsit rodat sobre dues fuixes de palastre. Els passejos i la barana eren de fusta.

Aquest pont experimentà una modificació el 1910, en data anterior a la prevista per concessió. Va consistir bàsicament en la substitució dels trams, que passaren a ser, no mixtos, sinó totalment metàl·lics. D’aquest pont no en queden actualment més que els pilars.